Marius Sampere

Visita de Màrius Sampere

7 de juny de 2007.
Dies abans de la data prevista em proposen recitar un poema davant de més de 100 persones d’en Màrius Sampere. El detall que falta per apreciar és que aquest bon home també hi estaria present.
Em va fer gràcia això de recitar un poema, així que amb una companya arribem a la conclusió que si no ho fem juntes, no sortirem.
I així va ser.

Un duet.

Un poema a dues veus, seria interessant. Sempre volem complicar les coses nosaltres.
L'hora abans d'anar a l'auditori teniem classe de llatí i els nervis ens van envair, els nervis van poder superar-nos.
Repassar el poema. Una altra vegada, i una altra, i una altra.
D'acord, ens surt perfecte.

Ha arribat l'hora.
Són dos quarts de cinc en punt i s'obre la porta de l'auditori. Són tots els professors envoltant al poeta. Ell, Màrius Sampere.
Nosaltres tenim la sensació que alguna cosa no ens quadrarà, que ens equivocarem, però no volem fer pronòstics pequè encara ens posarem més nervioses.

Toca el torn de la primera alumna a recitar. Està una mica nerviosa i li tremola la veu.
Sampere la felicita

La nostra hora. Comencem a recitar. Tothom resta en silenci...

“Davant del mirall”: 

Taca externa de l’oculti sagnant,
per un somrís teu jo donaria la vida,
per un somrís veritable,
no i no i mil cops no
aquesta mena de còpia, l’orgull,
sempre el capgirat orgull
de la llum caiguda. 
Per un somrís teu, oh vidre
servent i tan fred! D’aquesta imatge
paral·lela a mi que sols em parla
d’ulls que no s’han vist, de llavis
que no s’han besat, d’un cor just
a banda contrària del cor.

Acabem. Aplaudeixien.
Ens hem equivocat a mig poema, però m'ha agradat recitar-lo.

Ara bé, ens agafa el paper que teniem apuntat el poema i decideix recitar-lo. Ens trenquem a miques.
Com pot ser que reciti tant extremadament bé aquest home? És clar, és poeta.
Veient tot això ens hem adonat que potser seria millor no haver recitat el poema perquè hem estat les úniques que ell ha llegit també el poema.

A les 17.30 sortim per la porta de l'auditori. No ho sé, m'ho esperava més llarg tot plegat... Tot i així he pogut comprovar que Màrius Sampere és una persona mol propera als altres, molt familiar. Té un sentit de l'humor molt agut. Ha estat una experiència que no hem desaprofitat.

 

....Els seus ulls cristal·lins m'han hipnotitzat....

"Koan”: 
Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts
m’aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir. 
També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.

 

Màrius Sampere

TAMBÉ MOLTES VEGADES

També moltes vegades,

per no dir quasi totes,

l'amor escau en els detalls més simples,

un botó descordat, un mocador

amb indicis d'algú, l'endevinalla

d'una frase incompleta, o fer un bisbe

quan no sabíem què dir, o un punt de sal

a la pell, o una ratllada

de plom en una cama. Tot allò 

que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell. Llavors,

avancem les mans, palpem l'objecte

estimat, ens el quedem, i no volem

cap més regne.

 

***

Els petits detalls, en el fons són els més significatius. L’amor passional, profund no és aquell que es valora per les paraules sinó pels fets que evidencien la presència d’aquest o no. Els grans amors no es mesuren per això. Els petits detalls són els que ens fan tornar bojos, els que ens desesperen, els que ens fan actuar de manera irracional però a la vegada plena de significat. I Màrius Sampere aconsegueix reunir i resumir aquest sentiment que se sent quan un està enamorat en aquest poema. Mai saps quan ni on aquests petits fets succeiran i en el moment precís no vols estar en cap més regne que el de l’amor compartit. És en aquest fragment en què Sampere ens canvia la persona en si per un objecte, l’amor ens fa posseïr una gran fortuna anomenada amor.  

Un simple bisbe pot ser la culminació de la compenetració de la parella o un boto descordat el que desfà a l’altre membre. I ens agrada.            … Tot allò  que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell…

____________________________________________________

MAI NO ARRIBARÀ LA FI DEL MÓN 

Mai no arribarà la fi del món

si et recordo la veu i

 sigui recordada

la meva veu després, i molt més tard

encara, la memòria fidel,

conjurant la tenebra i els enterramorts,

arrenqui del silenci les imperceptibles

preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?, on ets?,

i cap desposta no s'alci de la terra

llevat d'una flor.

 (Les imminències, Proa, 2002) 

**

L’amor és cec. I la fi de món no serà concebida si el teu amor està connectat amb el meu. Una paraula teva serà la causant que aquest final no arribi. Aquesta provocarà que el meu record perduri junt amb la teva veu. La meva memoria serà fidel. La memòria sempre ha estat, és i serà companya de l’amor. L’amor serà capaç de superar aquella foscor que ens provoca temor i arrencarà el silenci de la pregunta on ets? Perquè l’amor és cec. I llavors florirà una flor en el teu nom, en el nostre nom. Tots algun dia hem de morir, però sense amor no viuríem ni la meitat del que ho fem ara. Sense amor no tindríem raó de viure, raó de tenir consciència, raó de tenir memoria, no tindríem raó d’esser ésser. I el poeta n'és la prova. 

M À R I U S . S A M P E R E

"Qui els llegeixi caurà, invariablement, en el parany de la tendresa o inoqüitat aparent dels versos inicials, per sentir-se atrapat en els centrals i rebre, en els darrers, un veritable tret de gràcia. D’altres vegades ocorre a l’inrevés: a un plantejament agosarat succeeix una conclusió apacible que desarma i predisposa a la meditació."