Visita de Màrius Sampere
7 de juny de 2007.
Dies abans de la data prevista em proposen recitar un poema davant de més de 100 persones d’en Màrius Sampere. El detall que falta per apreciar és que aquest bon home també hi estaria present.
Em va fer gràcia això de recitar un poema, així que amb una companya arribem a la conclusió que si no ho fem juntes, no sortirem.
I així va ser.
Un duet.
Un poema a dues veus, seria interessant. Sempre volem complicar les coses nosaltres.
L'hora abans d'anar a l'auditori teniem classe de llatí i els nervis ens van envair, els nervis van poder superar-nos.
Repassar el poema. Una altra vegada, i una altra, i una altra.
D'acord, ens surt perfecte.
Ha arribat l'hora.
Són dos quarts de cinc en punt i s'obre la porta de l'auditori. Són tots els professors envoltant al poeta. Ell, Màrius Sampere.
Nosaltres tenim la sensació que alguna cosa no ens quadrarà, que ens equivocarem, però no volem fer pronòstics pequè encara ens posarem més nervioses.
Toca el torn de la primera alumna a recitar. Està una mica nerviosa i li tremola la veu.
Sampere la felicita
La nostra hora. Comencem a recitar. Tothom resta en silenci...
“Davant del mirall”:
Taca externa de l’oculti sagnant,
per un somrís teu jo donaria la vida,
per un somrís veritable,
no i no i mil cops no
aquesta mena de còpia, l’orgull,
sempre el capgirat orgull
de la llum caiguda.
Per un somrís teu, oh vidre
servent i tan fred! D’aquesta imatge
paral·lela a mi que sols em parla
d’ulls que no s’han vist, de llavis
que no s’han besat, d’un cor just
a banda contrària del cor.
Acabem. Aplaudeixien.
Ens hem equivocat a mig poema, però m'ha agradat recitar-lo.
Ara bé, ens agafa el paper que teniem apuntat el poema i decideix recitar-lo. Ens trenquem a miques.
Com pot ser que reciti tant extremadament bé aquest home? És clar, és poeta.
Veient tot això ens hem adonat que potser seria millor no haver recitat el poema perquè hem estat les úniques que ell ha llegit també el poema.
A les 17.30 sortim per la porta de l'auditori. No ho sé, m'ho esperava més llarg tot plegat... Tot i així he pogut comprovar que Màrius Sampere és una persona mol propera als altres, molt familiar. Té un sentit de l'humor molt agut. Ha estat una experiència que no hem desaprofitat.
....Els seus ulls cristal·lins m'han hipnotitzat....
Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts
m’aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir.
També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.
)
Palpejant a les fosques trobem la següent pregunta doble: què sóc i per qui escric? No diu per a qui sinó per qui, que és com si diguéssim per culpa de qui, però el per qui i el per a qui tenen la mateixa resposta. Anem al gra: què sóc? Sóc una resta de l’ànima de la molinera vella que en morir se li va quedar enganxada com un parrac en una branqueta del baladre que hi havia a la vora del portal i quan el van tirar a terra, el molí, aquell retall de drap blanc endut pel vent em va venir a la cara a encegar-me justament quan jo passava conduint la motoreta carraca que s’havia deixat l’Espinac jove i primer vaig estar a punt de relliscar en aquell caminet de terra d’entre aquells puigs pelats, després vaig estar a punt de redreçar la moto i al final efectivament vaig relliscar i em vaig clavar una santa patacada que no va ser res tampoc, però l’espant ja no me’l treu ningú i per això escric. El que va quedar més afectat va ser l’Espinac perquè no sé què de no sé quina peça i ell, aquella carraca, se l’estimava com si fos una cabreta que ve quan hom la crida i la pogués munyir, i per mirar d’evitar de trobar-me’l, perquè em mirava de través, vaig començar a quedar-me a casa i em dedicava a explorar els puigs pelats de l’escriptura, però no com una eina d’entreteniment sinó com una recerca del desconeixement, perquè sóc l’home llop que salta afamat cada cop que alguna cosa desconeguda li passa a l’abast de l’urpa. Sóc l’home gol entre setmana, quan no juga a futbol i li vénen idees estranyes amb forces magnètiques que desvien la pilota cap a fora: sempre el mateix maleït somni, sol davant la porteria xuto bé i quan està a punt d’entrar la pilota sola gira en angle recte i se’n va a les herbotes del camí ample, com a mínim, o fins a cal farmacèutic... i au, a buscar-la. Sóc el micropsicòleg que si t’agafa una bogeria en una milionèsima de segon te la curo abans que s’acabi i et pots passar la resta de la milionèsima pensant tranquil·lament en les musaranyes, que és una de les formes de la salut mental que encara estan permeses. Sóc el desconegut que passa pel carrer quan tothom es coneix, o a ell li sembla que tothom es coneix, tothom menys ell. Sóc un lloro que el tenen sempre en un balcó que dóna a la placeta de sota casa i es diu Darwin (el lloro). Sóc el pastor foraster que fa pasturar cabres del país i els encomana l’enyorament. I si sóc l’única pedra que casualment sobreviurà d’aquesta civilització? I si sóc la cella esquerra de l’home de les celles d’espart, l’home de l’entrepà de la guerra de la Rodoreda? Resumint, que sóc dels perduts en un mar de castanyes, dels perduts i prou, i com que els perduts potser són els únics que tenen una mínima noció de què va el festival aquest dels estels entre les branques, ho escrivim per als que saben on són, perquè som generosos i quan tenim dubtes ens agrada compartir-los. Per poder escriure aquestes coses ens fem molt petits: jo primer em faig molt petit, després, sense voler, quasi sempre recordo el noi Espinac, i després penso en un amic meu que és multiòpata i només escric frases o coses que ell les pugui entendre, que és un sistema que no falla quasi mai, però això era abans perquè el meu amic es va morir de moltes coses i puc afirmar i assegurar que tot el que jo havia escrit fins aleshores ho havia escrit per a ell i que tot el que he escrit després ho he escrit per ell. Arribat aquí ja puc contestar amb una mica més d’aire la primera pregunta (qui sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, sóc un dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què escric?): no ho sé.
