Blogia

El silenci que m'envolta és la solfa que em fa viure

Visita de Màrius Sampere

7 de juny de 2007.
Dies abans de la data prevista em proposen recitar un poema davant de més de 100 persones d’en Màrius Sampere. El detall que falta per apreciar és que aquest bon home també hi estaria present.
Em va fer gràcia això de recitar un poema, així que amb una companya arribem a la conclusió que si no ho fem juntes, no sortirem.
I així va ser.

Un duet.

Un poema a dues veus, seria interessant. Sempre volem complicar les coses nosaltres.
L'hora abans d'anar a l'auditori teniem classe de llatí i els nervis ens van envair, els nervis van poder superar-nos.
Repassar el poema. Una altra vegada, i una altra, i una altra.
D'acord, ens surt perfecte.

Ha arribat l'hora.
Són dos quarts de cinc en punt i s'obre la porta de l'auditori. Són tots els professors envoltant al poeta. Ell, Màrius Sampere.
Nosaltres tenim la sensació que alguna cosa no ens quadrarà, que ens equivocarem, però no volem fer pronòstics pequè encara ens posarem més nervioses.

Toca el torn de la primera alumna a recitar. Està una mica nerviosa i li tremola la veu.
Sampere la felicita

La nostra hora. Comencem a recitar. Tothom resta en silenci...

“Davant del mirall”: 

Taca externa de l’oculti sagnant,
per un somrís
teu jo donaria la vida,
per un
somrís veritable,
no i no i mil cops no
aquesta mena de còpia, l’orgull,
sempre el capgirat orgull
de la llum caiguda. 
Per un somrís teu, oh vidre
servent i tan fred! D’aquesta imatge
paral·lela a mi que sols em parla
d’ulls que no s’han vist, de llavis
que no s’han besat, d’un cor just
a
banda contrària del cor.

Acabem. Aplaudeixien.
Ens hem equivocat a mig poema, però m'ha agradat recitar-lo.

Ara bé, ens agafa el paper que teniem apuntat el poema i decideix recitar-lo. Ens trenquem a miques.
Com pot ser que reciti tant extremadament bé aquest home? És clar, és poeta.
Veient tot això ens hem adonat que potser seria millor no haver recitat el poema perquè hem estat les úniques que ell ha llegit també el poema.

A les 17.30 sortim per la porta de l'auditori. No ho sé, m'ho esperava més llarg tot plegat... Tot i així he pogut comprovar que Màrius Sampere és una persona mol propera als altres, molt familiar. Té un sentit de l'humor molt agut. Ha estat una experiència que no hem desaprofitat.

 

....Els seus ulls cristal·lins m'han hipnotitzat....

"Koan”: 
Em dic Màrius i vaig néixer, m’hi ajudaren
legions de dimonis, entre els quals hi havia
els meus pares, els darrers ancestres
i sens dubte els més bells. Encara me’ls estimo
i ells m’estimen a mi, em consta: bo i morts
m’aconsellen i animen. Tot això ho sé
perquè hauré de morir. 
També a vosaltres
us cridaran pel vostre nom
i naixereu, també us hi ajudaran
legions de dimonis, un dels quals seré jo.

 

"M’he emborratxat de solitud."

I FREU,FESTANYAL DE L’AIGUA

XXI: 

Sense remei, ja ho sé, sense solta ni volta

t’estimo. No hi ha cap ni peus ni centener,

que tot és u al festanyal de l’aigua:

destral i bosc, vi i sang i el pa i la boca.

El gual i la riuada, la rosa i les tisores,

les tovalles i el llit, la font i el raig de set.

Torre esfondrada i arc tesat al cel.

Damunt la runa morta, la rosada que crema.

Sense solta ni cap, ni volta ni remei,

les petites abelles que fan mel del meu cos,

l’avenc fosc entre arbredes, l’amor que hi perd el pas.

La riuada i la font, la boca, el vi i la set.

Runa, sang i destral, el bosc i la rosada

i el foc que ha provocat aquest incendi d’aigua

**************

Resurrectio: 

m’agenollo davant    

                  el cos

                  impur

                  obscè 

                  mortal

                  primer  

                  país

                  vivent 

                  taüt   

                  obert  

                  d’on vinc 

                  no hi ha, 

                 mare, una altra naixença

Maria-Mercè Marçal 

 

NOU ORDRE DE LES PARAULES

 

Més d'una desena de poetes es van reunir al Palau de la Música al 23è Festival Internacional de Poesia a principis del mes de maig. Enguany la poesia se centrava en Àfrica. Àngels Gregori, Jordi Valls, Yolanda Castaño (Galícia), Pere Rovira i Dolors Miquel, van ser els poetes catalans nacionals que van recitar poemes inèdits junt amb els africans Ferhat Mehanni, Tanella Boni, Amadou Lamini Sall, Nouma Diakité, el mexicà Francisco Segovia i el jamaicà Linton Kwesi Johnson, que combina el reggae amb la poesia.

Arribem. Hi ha molta gent. Tohom va molt arreclat, pensem que potser hauríem d'haver-nos presentat de manera més decent i no amb texans. Ens donen les llenternes. Cadascú de nosaltres hi juga, amb elles, semblem nens petits... Entrem, fem un amic africà i es canvia el seient amb una de nosaltres. Tinc la impressió que la nit no serà tal i com esperava, i millor.

Comença l'espectacle, puntual.

Miro enrera, m'encanta mirar la cara de la gent quan està concentrada amb alguna cosa. Veig a dues àvies jugant amb la llanterna, fins i tot els més grans els ha fet gràcia això de la llumeta.

Entra a l'escenari una dona procedent de Lleida. Definitivament està boja, és una dona sorprenent. Acaba hipnotitzant a tot el Palau, tothom aplaudeix quan acaba cada poema. Em recorda a un estil tipus Pere Quart amb el poema aquell de "I tu, què vols?". No es fa gens pesada l'actuació de cap dels participants, fins i tot n'hi ha un que surt cantant amb una mena de guitarra artesanal d'allà l'Àfrica. És el punt detonant de la nit.

I finalment, ell. Linton Kwesi Johnson. el rei de la poesia jamaicana. I amb tota la raó, el rei de les paraules, el rei del ritme, el rei de la subtilesa, el rei d'allò explícit, el rei d'allò no censurable... Madness, Madness war. Tres paraules que van ressonar dins del meu cap durant tota la nit. Madness, Madness war

Madness, madness
Madness tight on the heads of the rebels
The bitterness erup's like a heart blas'
Broke glass, ritual of blood an' a-burnin'
Served by a cruelin' fighting
5 nights of horror and of bleeding
Broke glass, cold blades as sharp as the eyes of hate
And the stabbin', it's
War amongs' the rebels
Madness, madness, war

Night number one was in Brixton
Sofrano B sound system
'im was a-beatin' up the riddim with a fire
'im comin' down his reggae reggae wire
It was a sound checkin' down your spinal column
A bad music tearin' up your flesh
An' the rebels dem start a fighting
De youth dem just tun wild, it's
War amongs' the rebels
Madness, madness, war

Night number two down at Sheppard's
Right up Railton road
It was a night name friday when ev'ryone was high on brew or drew(?)
A pound or two worth of Kali
Sound comin' down of the king's music iron
The riddim just bubblin' an' backfirin'
Ragin' an' risin'
When suddenly the music cut -
Steelblade drinkin' blood in darkness, it's
War amongs' the rebels
Madness, madness, war

Night number three, over the river
Right outside the Rainbow
Inside James Brown was screamin soul
Outside the rebels were freezin' cold
Babylonian tyrants descended
Bounced on the brothers who were bold
So with a flick of the wris', a jab and a stab
The song of hate was sounded
The pile of oppression was vomited
And two policemen wounded
Righteous, righteous war

Night number four at the blues dance, abuse dance
Two rooms packed and the pressure pushin' up
Hot, hotheads
Ritual of blood in the blues dance
Broke glass splintering, fire
Axes, blades, brain blas'
Rebellion rushin' down the wrong road
Storm blowin' down the wrong tree
And Leroy bleeds near death on the fourth night
In a blues dance, on a black rebellious night, it's
War amongs' the rebels
Madness, madness, war

Night number five at the telegraph
Vengeance walk thru de doors
So slow, so smooth
So tight and ripe and -smash!
Broke glass, a bottle finds a head
And the shell of the fire heard -crack!
The victim feels fear
Finds hands, holds knife, finds throat
Oh, the stabbins and the bleedin' and the blood, it's
War amongs' the rebels
Madness, madness, war

 

Cap altre comentar més serien paraules innecessàries

 

Màrius Sampere

TAMBÉ MOLTES VEGADES

També moltes vegades,

per no dir quasi totes,

l'amor escau en els detalls més simples,

un botó descordat, un mocador

amb indicis d'algú, l'endevinalla

d'una frase incompleta, o fer un bisbe

quan no sabíem què dir, o un punt de sal

a la pell, o una ratllada

de plom en una cama. Tot allò 

que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell. Llavors,

avancem les mans, palpem l'objecte

estimat, ens el quedem, i no volem

cap més regne.

 

***

Els petits detalls, en el fons són els més significatius. L’amor passional, profund no és aquell que es valora per les paraules sinó pels fets que evidencien la presència d’aquest o no. Els grans amors no es mesuren per això. Els petits detalls són els que ens fan tornar bojos, els que ens desesperen, els que ens fan actuar de manera irracional però a la vegada plena de significat. I Màrius Sampere aconsegueix reunir i resumir aquest sentiment que se sent quan un està enamorat en aquest poema. Mai saps quan ni on aquests petits fets succeiran i en el moment precís no vols estar en cap més regne que el de l’amor compartit. És en aquest fragment en què Sampere ens canvia la persona en si per un objecte, l’amor ens fa posseïr una gran fortuna anomenada amor.  

Un simple bisbe pot ser la culminació de la compenetració de la parella o un boto descordat el que desfà a l’altre membre. I ens agrada.            Tot allò  que no esperàvem de l'amor, i que ve d'ell…

____________________________________________________

MAI NO ARRIBARÀ LA FI DEL MÓN 

Mai no arribarà la fi del món

si et recordo la veu i

 sigui recordada

la meva veu després, i molt més tard

encara, la memòria fidel,

conjurant la tenebra i els enterramorts,

arrenqui del silenci les imperceptibles

preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?, on ets?,

i cap desposta no s'alci de la terra

llevat d'una flor.

 (Les imminències, Proa, 2002) 

**

L’amor és cec. I la fi de món no serà concebida si el teu amor està connectat amb el meu. Una paraula teva serà la causant que aquest final no arribi. Aquesta provocarà que el meu record perduri junt amb la teva veu. La meva memoria serà fidel. La memòria sempre ha estat, és i serà companya de l’amor. L’amor serà capaç de superar aquella foscor que ens provoca temor i arrencarà el silenci de la pregunta on ets? Perquè l’amor és cec. I llavors florirà una flor en el teu nom, en el nostre nom. Tots algun dia hem de morir, però sense amor no viuríem ni la meitat del que ho fem ara. Sense amor no tindríem raó de viure, raó de tenir consciència, raó de tenir memoria, no tindríem raó d’esser ésser. I el poeta n'és la prova. 

M À R I U S . S A M P E R E

"Qui els llegeixi caurà, invariablement, en el parany de la tendresa o inoqüitat aparent dels versos inicials, per sentir-se atrapat en els centrals i rebre, en els darrers, un veritable tret de gràcia. D’altres vegades ocorre a l’inrevés: a un plantejament agosarat succeeix una conclusió apacible que desarma i predisposa a la meditació."

Fernando Pessoa

ODA (*)

Para ser grande, sê inteiro: nada
Teu exagera ou exclui.
Sê todo em cada coisa. Põe quanto és
No mínimo que fazes.
Assim em cada lago a Lua toda
Brilha, porque alta vive.



Para ser grande, sé entero: nada
Tuyo exageres o excluyas.
Sé todo en cada cosa. Pon cuanto eres
En lo mínimo que hagas,
Por eso la luna brilla toda
En cada lago, porque alta vive.

(*) Ricardo Reis

... només en dir-nos que ens seguim amant

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant;
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT

· Fernando Pessoa ·

Se eu pudesse 

«(...) Se eu pudesse trincar a terra tôda
E sentir-lhe um paladar,
Seria mais feliz um momento...
Mas eu nem sempre quero ser feliz.
É preciso ser de vez enquando infeliz para se poder ser natural...

Nem tudo é dias de sol,
E a chuva quando falta muito, pede-se.
Por issso tomo a infelicidade com a felicidade
Naturalmente, como quem não estranha
Que haja montanhas e planícies
E que haja rochedos e erva...

O que é preciso é: ser-se natural e calmo
Na felicidade ou na infelicidade,
Sentir como quem olha,
Pensar como quem anda,
E quando se vai morrer, lembrar-se que o dia morre,
E que o poente é belo e é bela a noite que fica...
Assim e assim seja... »

Ricardo Reis (heterònimo de Fernando Pessoa)

************************************************************************ 

Si yo pudiera morder toda la tierra
Y paladearla,
Sería más feliz un momento...
Pero no siempre quiero ser feliz.
Es preciso ser de vez en cuando infeliz
Para poder ser natural...

No todo es días de sol,
Y la lluvia, cuando falta mucho, se pide.
Por eso tomo la infelicidad como la felicidad
Naturalmente, como quien no extraña
Que haya montañas y planicies
Y que haya peñazcos e hierba...

Lo que es necesario es ser natural y calmo
En la felicidad o en la infelicidad,
Sentir como quien mira,
Pensar como quien anda,
Y cuando se va a morir, recordarse que el día muere,
Y que el poniente es bello y es bella la noche que queda...
Así es y así sea...

Horizonte

O mar anterior a nós, teus medos
Tinham coral e praias e arvoredos.
Desvendadas a noite e a cerração,
As tormentas passadas e o mistério,
Abria em flor o Longe, e o Sul sidério
'Splendia sobre sobre as naus da iniciação.

Linha severa da longínqua costa ---
Quando a nau se aproxima ergue-se a encosta
Em árvores onde o Longe nada tinha;
Mais perto, abre-se a terra em sons e cores:
E, no desembarcar, há aves, flores,
Onde era só, de longe a abstracta linha.

O sonho é ver as formas invisíveis
Da distância imprecisa, e, com sensíveis
Movimentos da esp'rança e da vontade,
Buscar na linha fria do horizonte
A árvore, a praia, a flor, a ave, a fonte ---
Os beijos merecidos da Verdade.

************************************************************************

  

Enric Casasses

Palpejant a les fosques trobem la següent pregunta doble: què sóc i per qui escric? No diu per a qui sinó per qui, que és com si diguéssim per culpa de qui, però el per qui i el per a qui tenen la mateixa resposta. Anem al gra: què sóc? Sóc una resta de l’ànima de la molinera vella que en morir se li va quedar enganxada com un parrac en una branqueta del baladre que hi havia a la vora del portal i quan el van tirar a terra, el molí, aquell retall de drap blanc endut pel vent em va venir a la cara a encegar-me justament quan jo passava conduint la motoreta carraca que s’havia deixat l’Espinac jove i primer vaig estar a punt de relliscar en aquell caminet de terra d’entre aquells puigs pelats, després vaig estar a punt de redreçar la moto i al final efectivament vaig relliscar i em vaig clavar una santa patacada que no va ser res tampoc, però l’espant ja no me’l treu ningú i per això escric. El que va quedar més afectat va ser l’Espinac perquè no sé què de no sé quina peça i ell, aquella carraca, se l’estimava com si fos una cabreta que ve quan hom la crida i la pogués munyir, i per mirar d’evitar de trobar-me’l, perquè em mirava de través, vaig començar a quedar-me a casa i em dedicava a explorar els puigs pelats de l’escriptura, però no com una eina d’entreteniment sinó com una recerca del desconeixement, perquè sóc l’home llop que salta afamat cada cop que alguna cosa desconeguda li passa a l’abast de l’urpa. Sóc l’home gol entre setmana, quan no juga a futbol i li vénen idees estranyes amb forces magnètiques que desvien la pilota cap a fora: sempre el mateix maleït somni, sol davant la porteria xuto bé i quan està a punt d’entrar la pilota sola gira en angle recte i se’n va a les herbotes del camí ample, com a mínim, o fins a cal farmacèutic... i au, a buscar-la. Sóc el micropsicòleg que si t’agafa una bogeria en una milionèsima de segon te la curo abans que s’acabi i et pots passar la resta de la milionèsima pensant tranquil·lament en les musaranyes, que és una de les formes de la salut mental que encara estan permeses. Sóc el desconegut que passa pel carrer quan tothom es coneix, o a ell li sembla que tothom es coneix, tothom menys ell. Sóc un lloro que el tenen sempre en un balcó que dóna a la placeta de sota casa i es diu Darwin (el lloro). Sóc el pastor foraster que fa pasturar cabres del país i els encomana l’enyorament. I si sóc l’única pedra que casualment sobreviurà d’aquesta civilització? I si sóc la cella esquerra de l’home de les celles d’espart, l’home de l’entrepà de la guerra de la Rodoreda? Resumint, que sóc dels perduts en un mar de castanyes, dels perduts i prou, i com que els perduts potser són els únics que tenen una mínima noció de què va el festival aquest dels estels entre les branques, ho escrivim per als que saben on són, perquè som generosos i quan tenim dubtes ens agrada compartir-los. Per poder escriure aquestes coses ens fem molt petits: jo primer em faig molt petit, després, sense voler, quasi sempre recordo el noi Espinac, i després penso en un amic meu que és multiòpata i només escric frases o coses que ell les pugui entendre, que és un sistema que no falla quasi mai, però això era abans perquè el meu amic es va morir de moltes coses i puc afirmar i assegurar que tot el que jo havia escrit fins aleshores ho havia escrit per a ell i que tot el que he escrit després ho he escrit per ell. Arribat aquí ja puc contestar amb una mica més d’aire la primera pregunta (qui sóc?): sóc la veu coneguda que sembla que et cridi en la casa buida, sóc un de tants a la rambla dels desemparats, sóc un dels que organitzaren el viatge intergalàctic dels pobres, la desesperació dels rics, el consol de la gent gran. I la segona pregunta (per què escric?): no ho sé.

ENRIC CASASSES

"jo" 

Menjo sol tot l'hivern 
t'abraço 
camino aquest carrer 
t'abraço 
m'enfonso en el no res 
t'abraço 
compro un encenedor 
t'abraço 
de nit em crec que et veig 
t'abraço 
potser vol entrar vent 
t'abraço 
passo calor fa fred 
t'abraço 
ni t'abraço ni no 
t'abraço 
discuteixo amb infants 
t'abraço 
m'aturo pel camí 
t'abraço 
escric qualsevol vers 
t'abraço 
em desperto obro els ulls 
t'abraço 
m'escapo de l'infern 
t'abraço 
no sé com perquè sí 
t'abraço 
begut i buit i encès 
t'abraço 
no et podré abraça més 
t'abraço 
l'abraç meu et fereix 
t'abraço 
me'n vaig et dic adéu 
t'abraço 
estic aquí no ho veus 
t'abraço

________________________________________

Desproporció

Si pogués no dir res...
recular només una mica i
desenamorar-me i mirar!

Llavors caminaria
per un poble de set cases
a la falda esquerpa d’un turó
dominat per un castell que s’enruna
sabent d’on vinc, on vaig
i per què et porto aquesta lletra.

Si pogués no dir res sí
que et veuria.

(http://www.iua.upf.es/dotze_sentits/video.html)

*******************************************************

Ja es pot ben dir que el món està desproporcionat. Sempre donant explicacions, però si si per un moment poguéssim trensmetre tot el que volem als altres sense dir res?        

La primera lectura d’aquest poema d’Enric Casasses vaig transportar-me a l’Edat Mitjana. Primer de tot vaig vestir a l’autor del poema de cavaller i al destinatari la seva amant prohibida. L’amor ha portat moltes disputes durant el llarg de la història i és per aquesta raó que l’autor si no pogués dir res viuria una aventura de cavallers. Erraria per pobles sobre l’esquena d’una muntanya (un drac) que és vigilada per un castell. Allà es troba la seva fita: la seva estimada. Quan arribi al seu destí podrà recitar les paraules que va escriure per ella.        

Però s’ha de tocar de peus a terra... L’amor porta a l’extrem totes les coses i s’ha de desmitificar. Si poguéssim no dir res, esborraríem totes les façanes i aleshores seríem capaços de veure la realitat; l'inici dels orígens i la fi de les coses.

____________________________

VENJANÇA

A dins del pit jo hi tinc

punyals de coloraines

clavats als troncs dels pins

cridant venjança!

Ben lluny s'emporti el crit

la tramuntana.

Avall, camí del mar,

la terra es fa més aspra,

hi ha marges recremats

i una barraca

i els dos dragons gegants

guardant la cala.

El boig ferit de por

s'asseu arran de l'aigua

fent rigalets, amor,

amb pedres planes

que fan sis o set bots

i santes pasqües.

 

*******************************************************

         Aquest poema ens està transmetent una imatge o una breu successió de fets. Per altra banda també podem veure com Casasses utilitza un vocabulari i uns formalismes molt diferents a altres poetes que hem anat veient. Així doncs, al innovar en el món de la poesia costa més d'interpretar les seves intencions. 

 L’autor ha estat ferit per la venjança i aquesta el que li ha provocat és temor; li ha fet tornar la terra aspra, li ha recremat els marges i fins i tot s’ha vist bloquejat per dos dragons que vigilen les seves platges. Està atrapat.

És per aquesta raó que desitja que la tremuntana s’endugui el crit que li provoca aquest sentiment de venjança.

La follia s’apodera d’ell.

L’única solució que té és acotar el cap, asseure’s vora el mar i contemplar les pedres sobre l’aigua rebotar.

I esperar...

I esperar-

I esperar-

O no.

No sempre ens podrem contenir d'aquest sentiment. Algun dia ens trairà i farà fer-nos alguna bogeria... Aquest resultat calmarà la set de la venjança però per quant temps?

MARIA-MERCÈ MARÇAL. Una impressionant i gran dona.

“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa, i nació oprimida.I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”.   

 

Dades biogràfiques

Va néixer a Ivars d’Urgell el 1952 i va morir a Barcelona el 1998. Poeta, novel·lista, traductora i assagista. Va fundar l'editorial Llibres del Mall l’any 1973. El 1976 guanya el premi Carles Riba de poesia amb Cau de llunes (1977). El 1979 crea la secció de feminisme de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada que coordina fins al 1985. El 1980 va col·laborar en la fundació de Nacionalistes d'Esquerra.   

Va destacar en...

Per la seva lluita política a les acaballes del franquisme; la seva col·laboració en múltiples projectes de signe independentista, feminista i lèsbic; la seva militància cultural, i per la seva tasca en pro de la recuperació lingüística i per introduir el tema de l’amor entre dones, inèdit fins llavors, en la literatura catalana.  

Cal recordar-la per...

Pel compromís i la vindicació que fa constantment en la seva obra de la llengua, la tradició popular, el paper de la dona i pel seu mestratge poètic.   

Es recomana...

Marçal, Maria Mercè; Sota el signe del drac. Ed. Proa, Barcelona, 2004.

Marçal, Maria Mercè; Cau de llunes. Ed. Proa, Barcelona, 1998.

Marçal, Maria Mercè; Bruixa de dol. Ed. Proa, Barcelona, 1979.

* ELEGIA AL CHE *

Realitzat a l'any 1978.

       Joan Brossa, vol fer homenatge a Guevara amb aquest poema visual. Brossa treu de l'abecedari les lletres C, H i E formant un espai buit. La desaparició de les lletres que formen el nom de Che Guevara simbòlicament representa la desaparició d'aquest personatge marxista i el buit que deixa amb la seva absència.

        L'autor tenia una ideologia marxista-comunista i va ser una raó fer-li un poema visual dedicat al lluitador per la llibertat dels pobles oprimits sota l'imperialisme. És així ja que a partir de 1950 Brossa conegué el cònsol brasiler, també poeta, Joao Cabral de Melo. Aquest és qui el nodreix amb nous punts de vista polítics i de la realitat a la vida quotidiana. Aleshores el fa obrir a nous camins com el marxisme i en el progressisme social. A partir d'aquí és quan la poesia de Joan Brossa es torna més política. Trenca amb les formalitats i amb aquest poema ho podem veure clarament.

Amb tres simples lletres ja es pot fer un crit per la llibertat.

          És per aquest motiu que m'ha agradat el poema. El buit que es crea és súmament gran amb només les lletres del seu nom. Fins i tot dins aquest món caòtic (l'abecedari) es pot percebre l'absència.

POEMA

"L'art és una arma carregada de futur"

Realitzat a l'any 1978.

Què hi ha més poderós que les armes? La resposta és ben senzilla.

La poesia.

La poesia és més poderosa que una arma per mirar al futur, el present i el passat. Joan Brossa ha aconseguit que la simplicitat de les armes tingués complicitat amb la poesia. Aquest poema ha esdevingut el resultat de la barreja dels dos conceptes. L'únic pas que falta és la teva acció. Cap a on apuntaràs amb l'arma de la poesia? quina serà serà la seva finalitat? Queda a les teves mans. Brossa ens ha deixat amb aquest interrogant, ell només ha mostrat el plantejament i som noaltres qui hem de saber utilitzar la poesia.

La poesia. Quantes bales queden?

....Joan Brossa....

"Un dia va ser obligatori el carnet d'identitat. Em va semblar que no tenia més remei que fer-me'l. Anar a comissaria ja era prou per a mi i, per això, no vaig capficar-me a omplir el formulari. Li vaig demanar al funcionari que ho fes. I es va encetar aquest diàleg, després de preguntar-me allò del nom i cognoms i lloc de naixement:
- Profesión.
- Poeta.
- ¿Paleta?
- Hombre, no, paleta, no.
- Da igual, no se preocupe; pondremos: jornalero.
I jo el vaig deixar fer, és clar que sí."

"Si no pogués escriure, als moments d'eufòria seria guerriller,
als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses"

Joan Maragall

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, - la veu d'un fill
que et parla en llengua - no castellana:
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en 'questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra, massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang,
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.

On són els barcos. - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes, - no tens ningú.
Espanya, Espanya, - retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't - de tant de mal;
que el plo' et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?
Has desaprès d'entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

1898

Joan Vinyoli

CAP A LES DEUS

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.

Aquest poema de Vinyoli és un poema programàtic. És a dir, l'autor, parlant en segona persona (habitual en altres composicions) ens recrea l'itinerari d'un personatge enviant un missatge moral. Hem de ser fidels a les “petites coses” (associat als petits plaers de la vida quotidiana) i “el cant humil”, tal com ell anomena la poesia, és el que ens farà de fràgil pont per arribar a les profunditats del nostre ésser per sobre d’aquests camins boirosos que ens impedeixen veure la fi. El sol, les flors; talismans de les nostres vides ens acompanyen durant el viatge fins a “les portes del ponent”. Al obrir-se seguim el riu fins penetrar als indesxifrables signes que il·luminen les “deus”. Però gràcies a aquesta poesia, al cant humil, podem arribar a interpretar-los.        

        Pertany al llibre Les hores retrobades (1951) introdueix un concepte, el d'assolir una "vida més alta". Apareix en tres poemes del llibre però amb diversos significats: en un la vida més alta és l'amor, en l'altre a la bellesa i en l'últim al dolor, el sofriment.

         M’ha agradat molt aquest poema per la seva estructura i el seu missatge. Els recursos que utilitza Vinyoli són tan polits i senzills que gràcies a això fa que la composició sigui encara més pura que la poesia per si sola.

_______________________________________________

TOT CALLA, TOT ES RESISTEIX

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.
Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l'escolto
de nit al cor de cada cosa.

          Aquest poema, amb la seva brevetat ens mostra la bellesa i la tranquil·litat d’un paisatge. La "font viva" és l’únic que s’escolta "de nit al cor de cada cosa". Llegint el poema et fa sentir allà, sol. T’hi transporta. Això és el que m’ha impactat més d’aquest cant; la seva senzillesa però la seva força. La solitud i la buidor es va estenent al meu voltant i fins i tot dins del cor de les coses.  Aquesta... L’únic que ho omple és la viva font rajant.        

          Tot calla, tot resisteix és el desè poema de Cants d'Abelone (1983). És un recull de quinze poemes i una traducció d'un poema de Rilke  (gran influència per Vinyoli).

         El que es pot intuir en els poemes de Vinyoli és la melancolia del seu estat d’ànim però la llum que transmeten fan interpretar les seves obres des de dos punts de vista diferents.

___________________________________________

"La poesia no és cosa de sentiments, sinó d'experiències". RILKE

Josep Vicenç Foix

  ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

A Joana Givanel

És quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample gira-sol.

Es quan plou que ballo sol

Vestit d'algues, or i escata.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era,

Em vesteixo d'home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l'era.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d'una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

-O la lluna que s'afina

En morir carena enllà.

Es quan dormo que hi veig clar

Foll d'una dolça metzina.

On he deixat les claus, J.V. Foix (1939)

És quan dormo que hi veig clar... Quina és la intenció del poema de Foix? Altra font de coneixament és quan s'està dormint. Però també tot el contrari, els somnis més significatius d'una persona són tots aquells que es viuen intensament al estar conscients, sense tenir noció del voltant. Aquell desig tan anhelat convertit ja en un verí per un mateix et fa tornar boig. Durant el dia a dia vas fent la teva i és aleshores quan ja has actuat que et pares a pensar i veus les coses des d’un altre punt de vista. Aquí és l’hora de conscienciar-se que cal millorar el món de com l’has trobat i matar aquell monstre que t’impedeix tirar endavant.

______________________________________ 

DÈIEM: LA NIT! ...

A Carles Riba

Deiem: la Nit!, en una nit oberta

Al rost del Temps, més enllà del morir,

Quan les negres frescors són un florir

D'aigües i veus, i focs, en mar coberta.

Per tu i per mi no hi havia, deserta,

Ni mà, ni llar; ni celler sense vi;

Tots en el Tot, sabíem el camí

Just i reial de la Contrada Oferta.

Junts érem U en la immortal sendera,

L'alè indivís, el vent que venta l'era,

I un mot, el Mot, era el parlar comú.

Serfs de la llum i lliberts per l'espera,

Forts en el fort i assetjats per Ningú,

Ens ombrejava una sola bandera.

On he deixat les claus (1953)

Aquest segon poema, dedicat a al també poeta Carles Riba, l'he trobat força interessant. L'autor ens vol despertar la consciència tot dient que tothom forma part de un Tot, no hi ha diferències entre nosaltres i Ningú té dret a envair la privacitat dels altres. La nit s'ha desenmascarat i hem pogut veure que el conjunt pot anar més endavant que un de sol i d'aquesta foscor renaixerà una Nació. Tot un poble parlant amb el mateix Mot, menjant de la mateixa taula i respirant el mateix aire. L'únic que cal és alçar-se i lluitar per un futur, la llum, i tots baix d'un sol símbol: una bandera que ens identifica com a col·lectiu. L'altre element que cal tenir en compte és el Temps. S'esperarà el temps que calgui, i si s'ha de morir es farà, per arribar a aquest somni.

...LA IDENTITAT DE CATERINA ALBERT...

La personalitat de Caterina Albert va despertar diverses interpretacions. Això té un estret lligam amb la seva imatge ja que tot i ser filla de L'Escala, és a dir la ingenuïtat de la infantesa, gràcies a la seva culta educació va poder mostrar als seus lectors la gran intel·ligència amagada darrera d'una façana, un pseudònim.

Sempre es diu que es pot arribar a conèixer a l’autor al llegir un llibre, fins i tot es veu entre línies certs aspectes de la vida que han viscut. I en el cas de Víctor Català no és una excepció,

Caterina Albert per això, tot i ser una dona reivindicativa i tenir un caràcter dur va haver de veure’s forçada a canviar la seva firma per un nom masculí per raons clarament senzilles i evidents. No estava ben vist que una dona guanyés els Jocs Florals o qualsevol altre premi literari d’aquells temps.

Tot i així, no s’ha de qüestionar a Caterina Albert pel simple fet de canviar-se el nom sinó només s’hauria de fer per raons literàries.

SALVADOR ESPRIU

 ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que s’en va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

(Del llibre El caminant i el mur. Barcelona: Óssa Menor, 1954) 

XXV (CEMENTIRI DE SINERA) 1973

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.

Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo manava.

Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.

Com necessito
Contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.

Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?

Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

        COMENTARI

         El fragment XXV de Cementiri de Sinera de Salvador Espriu ens mostra l’experiència que s’ha viscut a la seva terra, la seva pàtria i el seu "somni". Però ara ja no té la casa on vivia, ni pot viure el seu somni. Indefens en la seva impotència, es lamenta amb enyorança la falta de  pau i solidesa de la seva vida personal i de la societat que significa el resultat també de la Guerra espanyola.

           Primerament ens parla del tranquil paisatge on ell viu i pot fer qualsevol cosa i anar on vulgui amb la seva barca. És lliure. En canvi durant la segona part hi ha més tensió i nostalgia degut a que es pot observar com el protagonista comença a tenir por de la foscor a la qual s’està acostant. Ja a la tercera part del poema no sap què fer; es veu controlat per altres forces i el seu esforç és inservible. En aquest fragment es fa una elusió al mite d’Ulisses i el càntic de les sirenes. Ulisses i els seus tripulants de retorn a Ítaca es veuen atrets pel cant de les sirenes i tots els mariners es llencen encegats d’amor cap al miratge de les sirenes, en canvi Ulisses es lliga a l’arbre del vaixell per resistir-s’hi. I finalment, hi aparéix una conclusió on exposa que només li queda el record de tot el que ha perdut.        

El tema principal d’aquesta composició és Catalunya i la seva esclavitud amb Espanya. També hi apareixen subtemes com la por a perdre Catalunya (casa seva), el desig de llibertat relacionat amb el somni o la guerra i el feixisme (les roques negres).

VENTURA GASSOL - ...

LA GINESTA 

La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d’arribar!

A la llum de la ginesta
és més roig el roellar,
les espigues s’hi decanten,
que fan ganes de segar,
la farina és molt més blanca
i fa més olor de pa.

Moliner, passa farina,
que ja és hora de pastar,
el llevat ja està al punt d’agre
que no el deixessis passar,
massa anys ha que el forn ja crema,
no el deixis pas apagar,
que quan els forns se refreden,
costa tornâ’ls a abrandar.

Moliner, passa farina,
que ja és hora de pastar,
que ja ha passat Corpus Christi
i encara hem de combregar.

Pareu taula per quan torni,
que l’havem de celebrar.
Per copes poseu-hi calzes
que tots puguem consagrar.

Floriu vinyes! Floriu vinyes!
que el vi no ha de mancar.
Floreixin també les venes,
els raïms millor que hi ha,
amb un xic de sang al calze,
farà de més bon brindar.

La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d’arribar.

LA MAR

La grogor de la ginesta
quina enyorança que fa!
Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d’arribar.

Per endolcî’m l’enyorança
giro els ulls cap a la mar,
si la grogor fa enyorança,
el blau de mar fa plorar.

De llisa com és i plana
fa ganes de caminar
sense barca, sense veles
ni sense ales per volar,
peu eixut per damunt l’ona,
com Crist hi degué passar.

Els camins, ans invisibles,
com s’hi veuen ara clars!:
són lluents i tortuosos
i es perden enllà la mar
i un oratjol fi els arrissa
que els acaba de fer clars.

Són uns camins sense terme,
no se sap on van a parar,
els corrents de mar que els menen
ningú no els pot deturar.

Don Jaume, tan alt com era,
les seves naus els fià
i el van dur fins a Mallorca,
quan van anar-la a enamorar.

Altres reis gran s’hi fiaven
i també els van ben menar:
uns feien cap a Sardenya,
altres un xic més enllà
i aquells altres a Sicília,
que encara els deu enyorar.

En Roger també els sabia
aquests camins de la mar,
aspre i ferreny com ell era,
no el podia enamorar
sinó Grècia, aquella dea
mig terra i mig cel i mar.

Mariners, hisseu les veles,
la mar és oberta encar,
no pot ser esclava cap pàtria,
en una presó tan gran,
amb una porta tan ampla
i amb aquests camins tan clars.

Orseu, naus, cap a la dreta
i passeu per Gibraltar,
Oceà Atlàntic endintre
fins que el cel veieu brillar
les quaranta-cinc estrelles
que ens fan glatir tants anys ha,
per veure si l’estel nostre
ja hi comença d’apuntar.

Catalunya! Catalunya!
bé tardes prou d’arribar,
tant temps que et sotgem per terra
i potser vindràs per mar!


L'ESTEL

Mariners, hisseu les veles,
la mar és oberta encar
i l’estrella solitària
ja brilla entre cel i mar.

Com més lluny aneu d’Espanya
millor la  podreu copsar:
lluny d’ella l’aigua és tan alta
que s’hi fonen cel i mar,
lluny d’ella l’aigua és tan pura
que fins sap enamorar
els estels que s’hi deturen
cansats de tant caminar.

Preneu les naus de més veles,
que el vent les faci volar,
si l’estel se us pongués ara,
 no el podríeu ja abastar,
que els estels errants que es ponen
ja no tornen a passar.

Preneu les naus més lleugeres,
que el vent les faci volar,
sense llast d’or ni de plata
ni res que pugui pesar.

L’estel que Déu ens destina
mai ningú el féu decantar
a pes d’or ni a pes de plata
i ai de qui el pogués comprar!
que se’l tornaria a vendre
pel preu que li va costar.

Sols poden haver estrelles
els que Déu predestinà
i els que tenen les mans pures
i el cor encès a la mà.

 LA CANÇÓ DELS MARINERS

Per aquesta vela blanca,
lleugera com un anhel
d’entrar sempre mar endintre
i perdre’ns amunt del cel:

Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.

Per la fusta de la barca
que fa olor de bosc sagrat
i sap d’esma les dreceres
i els camins de llibertat:

Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.

Pels dos rems que el batre a l’aigua
hi fan una lluïssor,
com dues ales de plata
que degotessin claror:

Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre,
massa ample per ser esclau.

Pel Mestral que infla la vela,
que és l’alè del mateix Déu
i se’ns enduu terra enfora,
que ens vol lliures com ens féu,

Catalunya, pàtria nostra,
vola com una nau,
tens el cel que et fa de sostre
massa ample per ser esclau